Sentir-se espanyol

“No em sent espanyol”. Aquesta frase no és sols un alliberament, sinó també una penitència i un problema de convivència. La dreta espanyola és única a Europa, és difícil trobar-ne altra igual, sols és comparable a l’extrema dreta d’Europa. Als diaris espanyols hem vist qualificar-la de: “conservadora”, i després els mateixos, de “dreta extrema” i últimament “d’extrema dreta”.

Per entrar sols en la història més recent ens adonem que és difícil conviure amb ella, ja no sols en avanços socials: llei del divorç, llei d’avortament, de matrimonis del mateix sexe, la memòria, educació, l’eutanàsia… Tot avanç és contestat de forma virulenta. La dreta feixista és així i mai canviarà. No son ni liberals en aspectes que altres dretes europees ho son. Amb l’economia neoliberal i amb polítiques antisocials, la dreta espanyola és la més radical feixista. Sempre recordem Aznar.

Tenim un problema greu i una angoixa: haver de conviure amb una dreta que prové del feixisme franquista, amb una banda que d’un dia a l’altre passà de feixista a demòcrata en poques hores, producte d’una transició política basada en una “reforma” i no en una “ruptura” democràtica com volíen alguns sectors d’esquerra (no tots…).

Férem mal la transició i ara ho estem pagant. Una democràcia que naix amb 140.000 assassinats davall de la catifa de les cunetes no és una democràcia. Realment es una “democràcia” que fa pudor. Si sols un dels 140.000 parlara, que ens diria?. De vegades o sempre, no pareixen persones, semblen alimanyes. Escoltar els seus sentiments polítics ens afecta pel seu grau d’intolerància, estima dels contraris i sentiments. És difícil demanar-los el més mínim sentiment de respecte, un gram, una ungla. Demanar la recuperació de milers d’assassinats pel genocida no els afecta, i no tenen ni la més mínima pietat ara en tornar-los a condemnar als assassinats i els seus familiars. No senten a la banqueta a Garzón, ens condemnen a tots als demòcrates, perquè ells mai s’ho han cregut. Si fórem a un altre continent, el colp d’estat seria permanent.

No és necessari comparar a la dreta espanyola amb la dreta europea. Sense anar més lluny, comparar-la amb la dreta autòctona basca i catalana és suficient. Aquestes últimes, democràtiques i civilitzades, de vegades dona gust escoltar-les. Es nota que eren antifranquistes, al contrari, de l’extrema dreta espanyola: reaccionària, autoritària, crispadora, sectària i destructiva. Són els feixistes de sempre, els franquistes, obligats a viure en democràcia, cosa que es costa i que volen aparentar. No cal ser un gran observador, sols un simple demòcrata per vore les diferències. No ens agrada Espanya, ni la seua dreta feixista, i a nosaltres que no som espanyols i ho hem de suportar, menys. Els que ens sentim valencians, tenim un problema de convivència: ens agradaria que ens deixaren viure, que se’n anaren a Espanya, “ancha es Castilla” allí caben tots ells. Que lliurement facen el que vulguen i que a nosaltres ens deixen en pau. Al meu país serien il.legalitzats. Nosaltres no som d’eixe món.

Amb aquest article encetem una proposta de participació als nostres lectors, volem encetar un llibre titolat: “Nosaltres no som d’eixe món: cent raons de pes per no ser espanyol”. I amb la contraportada: “Els valencians no som espanyols”.

Podràs enviar per correu electronic a la pàgina WEB, les teues raons de pes i tocar el tema que vulgues: econòmic, polític, històric…, el que tries convinent.

El màxim serà de deu renglons, nosaltres ens reservem el dret de fer resums o integrar altres amb la mateixa idea, intentarem millorar si fa falta les bones idees.

Al final es podrà editar i baixar en PDF, i el podrem regalar als nostres amics. També prendrem en consideració les observacions o propostes que ens podràs fer.