Arxius | ECONOMIA RSS feed for this section

LA DOCTRINA DEL SHOCK

2 març

Al documental la doctrina del shock, basat en el llibre de Noemi Kleim del mateix títol, ens exposen molt bé la doctrina liberal implantada al món. A l’estat espanyol és un fet, i si bé amb l’actual crisi podíem pensar que seria gradual, no es així. L’estiu de 2010 estaven preparant a FAES l’arribada al poder del PP, amb Guindos de ministre d’economia, acompanyat per Jaime García secretari general de FAES. El llibre d’anàlisi de l’època d’Aznar, que feren a FAES (coordinat per de Guindos) era una lloança, excepte crític amb la reforma laboral d’Aznar. Era insuficient. Ara ens apliquen la correcta.

Amb l’agressió laboral (ells diuen reforma) i la tornada enrere de quaranta anys, sols es vol tindre, una classe treballadora a baix cost i sense drets, per fer-la competitiva amb el tercer món: els BRICS (Brasil, Xina, Índia..). On una sabata Nike val de fer dos cèntims de mà d’obra (segons el gerent de Nike a Xina), i un pantaló Levis: tres euros de mà d’obra i materials (acords apareguts a televisió entre govern xines i LEVIS), i eixe no es el camí, competir amb salaris amb el tercer món, implica jornals de misèria per vida. L’any 2040 esta previst que l’economia mundial passe pels BRICS sobre tot per Xina i Índia. Sols amb I+D se’ls pot superar, sols que aquest govern vol competir en mà d’obra barata. A València el Centre d’Investigació Principe Felipe, ha estat gairebé eliminat.

Amb el TDT Party de televisions i la premsa, com els quatre diaris (ABC, El Mundo, La Razón, i la Gaceta) imposen la intoxicació ultra feixista-neoliberal, als milers de franquistes sociològics que voten el PP. És curiós escoltar-los al carrer, les violentes vomitades franquistes i insults que solten en parlar. Amb els vells mètodes i discurs franquista: els violents són els estudiants, l’esquerra judeomasònica està al darrera, fins i tot els armats porten pistoles i manuals d’insurrecció…, La premsa d’extrema dreta al País Valencià (més las Provincias com a BOP del PP) i ajudats amb Canal Nou, amb les seues vomitades feixistes plenen les nostres llars, i són aprofitades per alimentar els seus votants. Per fer-los entrar en extasí. Alimentats pels mitjans de comunicació, l’èxit electoral i la impunitat de la corrupción, els del PP estan pletòrics, tornen al franquisme en drets laborals, la dictadura capitalista pura i dura: el neoliberalisme (cal dir capitalisme i no mercats). I el millor, les SS de Hitler, ací la Falange, no condemnen un jutge si no a 120.000 desapareguts pel franquisme, a una segona condemna: a l’oblit, a la no reparació dels crims del franquisme. I Camps queda absolt, més no es pot demanar.

El País Valencià és el banc de proves (és historic: afusellaments del 36, tancs 23F, blaverisme, atemptatsseus i llibreries..) els antidisturbis de la policia amb xapeta de Franco al clauer i al pit, agredeixen els estudiants, fent entrar en èxtasi a la dreta valenciana: tornen al franquisme en tot!. L’extrema dreta, demana a Intereconomia més violència policial, i sols és el principi, vindran més demandes agressives.

Saquejada la Generalitat, els retalls a l’educació i sanitat els farà creure als ciutadans que el millor ara és la sanitat privada, primer són els diners i el negoci, i segon: les vides i la salut. També del manual neocon (als EE.UU) diuen que l’educació es un luxe i caldrà pagar-la. El càncer violent i agressiu del neoliberalisme, és aplicat arreu l’estat i sobre tot als valencians, València la “Grècia” d’Espanya és l’elegida, i sols si mantenim la “primavera valenciana” animant, concienciant i parlant en tots els nostres amics, fills, familiars, podrem aturar l’experiment neocon: la doctrina del shock, el cop d’estat. Ens han triat, el terreny estava adobat de franquistes i d’èxit electoral i hem d’aturar-los.

Ja passà tot açò al govern de Ronald Reagan, quan s’enfrontà al sindicat més fort de EE.UU: el sindicat de controladors aeris (12.000 acomiadats 7.8.1981). Com també es l’exemple de l’enfrontament de Margaret Thatcher amb el sindicat de miners anglesos (el més fort) amb la vaga general d’un any a Anglaterra (1984-1985). I ara i ací, els mateixos fan el mateix, desprestigiar els sindicats com a ritual d’un mateix manual neocon.

El manual neocon sempre es el mateix: 1.- Enfonsar els sindicats. 2.- Enfrontar els treballadors públics amb els treballadors privats. 3.- Als que tenen treball amb els aturats, i 4.- I aquestos últims amb els emigrants.

En resum, mitjans de comunicació, lleis laborals, economia, tribunals de justicia, retalls de l’estat de benestar: sanitat i educació. Tot en el seu conjunt, condueix a la política de la “Doctrina del Shock”. Per parlar clar, és un Cop d’Estat, social i polític, encobert en una democràcia que ja no hi es.

Al País Valencià canten a les manifestacions: “Aquest govern ens porta de cul!” I cal recordar que molta raó tením, doncs aquest feixisme neoliberal econòmic té les seues connotacions, doncs el general criminal i franquista: Queipo de Llano, a Franco li deia: “Paca la culona” i al nou president li duien Mari-ano. Doncs això serà.

Entrevista a Susan George

20 gen.

Vivim en una dictadura capitalista

11 set.

Europa hipòcrita al descobert

10 set.

L’origen de la crisi (entrevista a Vicenç Navarro)

9 set.

La dictadura capitalista: la desregulació del sistema

25 juny

Els primers passos del neoliberalisme comencen als 70 amb l’aplicació al Xile de Pinochet de “l’escola de chicago”. Però és l’any 1971 quan comença amb Richard Nixon, la primera desregulació del sistema financer, al suspendre la convertibilitat del dòlar amb l’or, de fet, estudis monetaristes d’aquestos últims anys, diuen que una tercera o quarta part són falsos (no tenen valor). També per això, Xina en aquestos últims anys, ha diversificat les seves reserves de moneda, comprant euros i lliures.

Encetada políticament la nova era del capitalisme amb Thatcher i Bush, cal recordar que la dècada dels 80, Wall Street i la Reserva Federal d’EE.UU., i tots els organismes financers, es posaren d’acord en els “manaments” neoliberals.

Es John Williamson responsable del Banc Mundial, que el 1989 proposa resumir les tesis neoliberals, i poder-les aplicar i imposar a Amèrica Llatina, i posteriorment a tot el món. Aquestes seran el “Consens de Washington”, el que podem dir els “Deu manaments”, que tots els organismes capitalistes estan imposant a tots els països del món, si volen pertànyer a la nova dictadura econòmica mundial imposada.

El consens de Washington és:

1.-Disciplina fiscal en matèria de dèficit públic.

2.-Reorganització en les prioritats en la despesa pública.

3.-Reforma impositiva o fiscal (reducció d’impostos d’ingressos a l’estat).

4.-Liberalització de les taxes d’interés.

5.-Taxes de canvi competitives.

6.-Liberalització dels intercanvis comercials arreu del món.

7.-Liberalització de les inversions estrangeres.

8.-Privatització de totes les empreses públiques i tot el sector públic.

9.-Desregularització de tots els mercats i barreres duaneres.

10.-Protecció dels drets de propietat.

Com també el FMI (Fons Monetari Internacional), prestador a l’igual que el Banc Mundial, amb les condicions econòmiques que ells imposen, basades amb les lleis neoliberals. Inclòs el manament, de fer amb els seus diners, inversions en les infraestructures que ells volen per poder invertir. L’any 1983 imposaren el seu programa d’ajust estructural i Naomi klein (ATTAC) va dir: “s’informà tots els països que volien un prèstec fort, obligant-los a reformar la seva economia des del soterrani a la cambra.”

Davidson Budhoo el principal economista del FMI, que va dissenyar tot el programa econòmic i estructural per Àfrica i Amèrica llatina, i confessà: “Tot el treball que fèrem a partir de 1983 va ser obligar-los, el Sur havia de privatitzar o morir. Per això crearem l’ignominiós caos econòmic que marca Amèrica Llatina i Àfrica entre 1983 i 1988.”

La meitat dels noranta te una figura: Robert Rubin, ara fitxat per Obama, aquest és nomenat (per Bill Clinton) secretari del Tresor d’Estats Units entre 1995 i 1999, en aquest any anul.la el Glass Steagall, la llei que declarava incompatibles els bancs de depòsit i els d’inversió (els que han creat la crisi), i el provocador que junt al FMI, de les condicions de vida que han deixat enfonsat al Sud-est asiàtic (crisi, 1997) i Amèrica llatina. Els bancs d’inversió dedicats a recaptar diners, i a jugar a l’especulació financera amb diners dels estalviadors, amb la compra de productes financers especuladors de tot el món, han acabat tots amb crisi, i és ara quan Obama vol, amb una llei, fer que tot banc declare a que es dedica, per saber cada ciutadà on posa els diners.

Qui són i qui controla el nou capitalisme:

-Els dos mercats financers que controlen el món financer, originaris de la crisi: Wall Street (la major bossa del món amb 1.924 companyies cotitzant i amb 15,3 bilions d’euros) i la City (Londres, cotitzen 3.046 empreses amb 2,3 bilions d’euros). L’ultim cap d’economistes del FMI (1998), Simon Jhonson, ara crític, fa poc temps el va definir com:”l’oligarquia financera de Wall Street”.

-Les tres agències de qualificació, conegudes als Estats Units, per les barbaritats que feren qualificant amb gran valor els bons escombraries: Standard i Poor´s (la major de les tres, d’editorial Mcgraw, el 56% dels ingressos els fa de qualificar riscos). Mody´s (americana, va naixer donant informació de bons i accions al 1900, amb la creació de la bambolla del ferrocarril als EE.UU), i Fitch Ratings (americana amb seu a Londres, i ara és de la francesa Fimalac).

Aquestes avaluen la capacitat financera de empreses i estats. Però no presenten mai un informe per saber en què es basen per fer les qualificacions, se les poden inventar!. Reben diners i presions de les propies empreses que avaluen, com dels bancs, al que qualificaren en tres AAA els paquets de credits hipotecaris americans. Damunt estan vinculades a grans inversors financers (Warren Buffet el 17% de Moodys, i Fitch es del milionari francés Marc de Lacharriere). I per últim, ells mateixos, desenvolupen, comercializen, i evaluen productes financers al mateix temps. Tot una estafa.

-Els tres diaris que prenen com a referent tots els especuladors capitalistes: Wall Street Journal (americà, Propietari: Rupert Murdoch,(neocon), comprat per 5.700 milions, té 2.000 periodistes, és el més venut d’EE.UU), Financial Times (anglés, edita 430.000 ex. És el més llegit del món: 1,3 milions de lectors), The Economist (Setmanari anglés, ven 1,2 milions d’exemplars cada setmana).

Són tots aquestos organismes no elegits democràticament (no democràtics) els que imposen una nova dictadura financera econòmica i social. Organismes al servei dels agressors capitalistes, amb les seves polítiques creen desigualtats, diferències socials, ajuden als especuladors en les seves inversions, enfonsen països amb les crisis que provoquen. Després encara volen imposar als estats, les seves polítiques agressives contra el benestar dels seus ciutadans.

Tots els economistes i analistes del món, tiren la culpa de la crisi a la desregulació del sistema capitalista. Aleshores som lliures de posar-los un mot aquestes institucions, un adjectiu, cada vegada que les nomenem: agressors, terroristes, especuladors…..

 

Les pensions: el botí del gran capital

16 juny


No se’ns escapa a ningú tota la retallonga de declaracions i opinions, que a la premsa estan donant-se al voltant de les pensions i l’endarreriment en l’edat de jubilació. També ens donem compte que tots son organismes, bancs, cercles empresarials, empresaris adinerats i polítics d’idees neoliberals o neocons. Precisament aquelles persones i organismes, que jubilen als seus executius i presidents amb jubilacions milionàries. Estem parlant d’euros. Des dels anys noranta portem llegint molts informes, que diuen que tard o prompte el nostre sistema farà fallida, i s’ha anunciat ara pels propers trenta anys.

Els informes de previsió d’aquestos últims vint anys, tots, absolutament tots han estat un fracàs; els de la Caixa, el BBVA, el Cercle d’Empresaris de Madrid, i els de tots els organismes (Unió Europea) i experts econòmics(neoliberals) dedicats a tal feina.

Els errors de previsions d’aquestos informes i d’estudis més importants que s’han publicat (1995-2010), quins eren (anys noranta) i quina és la realitat (2010):

Estudis bancs (Caixa, BBV, UE, i experts liberals: José Barea, Piñero…)

Afiliats Seg. Social): 14,4-14,5milions, realitat (2010):17,5 milions.

Pensionistes: 8,8 realitat: 7,8 milions.

Afiliats per cada pensionista: 1,64-1,76, realitat: 2,39.

Població: 41,1 milions, realitat: 45,7 milions.

Població de més de 65 anys: el 29%-27%, realitat 16,6%.

Deute que anunciaven (com ara pel 2030) respecte al PIB: -10,74, realitat.+5,9.

Realitat, fons de reserva 2010: 62.000 milions, el quart més potent d’europa a pesar de la crisi. On esta la fallida o “crac”?.

Encara que al 2009, any de la crisi, el superàvit s’ha reduït un 41%, el superàvit és de 8.500 milions. Al 2008 altre any de crisi, el superavit a estat el 1,31 del PIB.

Autors liberals com Taguas i Saez diuen que la despesa passarà de 7,7 del PIB el 2004, al 17,9 el 2059. A Itàlia (i altres) ara es del 14 del PIB. Quina por?

Realment els factors que agafen els bancs o neoliberals son incomplets,(sols factors demogràfics) doncs hi ha altres factors que no els tenen en compte.

No tenen en compte:

-El mercat laboral de la dona : la seva incorporació al món del treball a l’estat espanyol es dels mes baixos d’europa, un nou per cent, front al 15 d’europa. Si ens equipararem, més de tres milions de dones suplirien als immigrants.

-Els immigrants: no es té en compte que noves onades es poden incorporar en un futur, preveure la quantitat es subjectiu.

-El creixement econòmic de l’estat és altre factor important, fins i tot d’un 1,5% anual en el PIB seria suficient:

-L’economia submergida: actualment més del 23%, al PV del 30% , gent que no cotitza i defrauda. Sols perseguir-la donaria més de trenta mil milions d’euros.

-La taxa d’atur també és important; analitzar a deu o vint anys es subjectiu.

I altres com: la distribució de la renda, el nivell salarial, la productivitat.

Un expert, Ignacio Zubiri deia de tots aquestos estudis: “No se si hubo mala fe, però los errores fueron enormes….”Depende de variables subjetivas que puedan dar unos resultados u otros·.

Per totes aquestes raons totes les previsions fallen estrepitósament, i això demostra que:

Són els bancs que a partir dels setanta canviaren el model antic, el social: deixar diners a les famílies i a les empresses. Actualment es dediquen a les inversions (Obama vol que es defineixen o per ser d’inversions o ser prestataris).

Son els bancs els que llancen campanyes per obtindre els nostres diners a les seues mans i fer d’ells el que volen: jugar en bossa

Que obtenen:

-Donen un relit pobre, ells es queden la major part dels interessos.

-No asseguren els guanys : poden fer fallida, en moments de recessió perden diners(com ara)

-No son plans de pensions, son plans d’estalvi. Tu els pots fer.

-No estan donan resultat on estan privatitzats: Argentina, EE.UU, Xile El Salvador, Mexic….

-A Europa han donat del 2007 al 2008 un rendabilitat 6,37 negativa.

-I una dada a tindre en compte: des de 1970 a 2003 s’han comptabilitzat 117 crisi bancaries sistèmiques en 93 països del món, i 17 episodis de “stress” financer en altres. El 2006 quebraren els fons privats als EE.UU. i una llei de Bush els salva, costant 600.000 milions de dolars, al banc central americà. Per confiar amb ells clar.

Perquè ho fan?:

Volen obtindre els nostres diners a canvi de fer por. En la dècada dels noranta van obtindre 12.200 milions d’euros en la campanya de l’anunciada fallida (ara a resultat que tot era mentida). En el 2007 es multiplicaren per set, fins a 85.000 milions, i des de 2008 han baixat el 8,7%. És per això que retardant la jubilació, i fent por, molts faran plans de pensions per jubilar-se abans; la jugada és perfecta. Ara és la mateixa campanya, doncs han baixat a 8.000-10.000 milions, els plans de pensions privats de capitalització en mans dels bancs, i necessiten diners per mantindre el seu propi negoci. No el teu.

%d bloggers like this: