Arxius | ECONOMIA RSS feed for this section

La dictadura capitalista: la desregulació del sistema

25 juny

Els primers passos del neoliberalisme comencen als 70 amb l’aplicació al Xile de Pinochet de “l’escola de chicago”. Però és l’any 1971 quan comença amb Richard Nixon, la primera desregulació del sistema financer, al suspendre la convertibilitat del dòlar amb l’or, de fet, estudis monetaristes d’aquestos últims anys, diuen que una tercera o quarta part són falsos (no tenen valor). També per això, Xina en aquestos últims anys, ha diversificat les seves reserves de moneda, comprant euros i lliures.

Encetada políticament la nova era del capitalisme amb Thatcher i Bush, cal recordar que la dècada dels 80, Wall Street i la Reserva Federal d’EE.UU., i tots els organismes financers, es posaren d’acord en els “manaments” neoliberals.

Es John Williamson responsable del Banc Mundial, que el 1989 proposa resumir les tesis neoliberals, i poder-les aplicar i imposar a Amèrica Llatina, i posteriorment a tot el món. Aquestes seran el “Consens de Washington”, el que podem dir els “Deu manaments”, que tots els organismes capitalistes estan imposant a tots els països del món, si volen pertànyer a la nova dictadura econòmica mundial imposada.

El consens de Washington és:

1.-Disciplina fiscal en matèria de dèficit públic.

2.-Reorganització en les prioritats en la despesa pública.

3.-Reforma impositiva o fiscal (reducció d’impostos d’ingressos a l’estat).

4.-Liberalització de les taxes d’interés.

5.-Taxes de canvi competitives.

6.-Liberalització dels intercanvis comercials arreu del món.

7.-Liberalització de les inversions estrangeres.

8.-Privatització de totes les empreses públiques i tot el sector públic.

9.-Desregularització de tots els mercats i barreres duaneres.

10.-Protecció dels drets de propietat.

Com també el FMI (Fons Monetari Internacional), prestador a l’igual que el Banc Mundial, amb les condicions econòmiques que ells imposen, basades amb les lleis neoliberals. Inclòs el manament, de fer amb els seus diners, inversions en les infraestructures que ells volen per poder invertir. L’any 1983 imposaren el seu programa d’ajust estructural i Naomi klein (ATTAC) va dir: “s’informà tots els països que volien un prèstec fort, obligant-los a reformar la seva economia des del soterrani a la cambra.”

Davidson Budhoo el principal economista del FMI, que va dissenyar tot el programa econòmic i estructural per Àfrica i Amèrica llatina, i confessà: “Tot el treball que fèrem a partir de 1983 va ser obligar-los, el Sur havia de privatitzar o morir. Per això crearem l’ignominiós caos econòmic que marca Amèrica Llatina i Àfrica entre 1983 i 1988.”

La meitat dels noranta te una figura: Robert Rubin, ara fitxat per Obama, aquest és nomenat (per Bill Clinton) secretari del Tresor d’Estats Units entre 1995 i 1999, en aquest any anul.la el Glass Steagall, la llei que declarava incompatibles els bancs de depòsit i els d’inversió (els que han creat la crisi), i el provocador que junt al FMI, de les condicions de vida que han deixat enfonsat al Sud-est asiàtic (crisi, 1997) i Amèrica llatina. Els bancs d’inversió dedicats a recaptar diners, i a jugar a l’especulació financera amb diners dels estalviadors, amb la compra de productes financers especuladors de tot el món, han acabat tots amb crisi, i és ara quan Obama vol, amb una llei, fer que tot banc declare a que es dedica, per saber cada ciutadà on posa els diners.

Qui són i qui controla el nou capitalisme:

-Els dos mercats financers que controlen el món financer, originaris de la crisi: Wall Street (la major bossa del món amb 1.924 companyies cotitzant i amb 15,3 bilions d’euros) i la City (Londres, cotitzen 3.046 empreses amb 2,3 bilions d’euros). L’ultim cap d’economistes del FMI (1998), Simon Jhonson, ara crític, fa poc temps el va definir com:”l’oligarquia financera de Wall Street”.

-Les tres agències de qualificació, conegudes als Estats Units, per les barbaritats que feren qualificant amb gran valor els bons escombraries: Standard i Poor´s (la major de les tres, d’editorial Mcgraw, el 56% dels ingressos els fa de qualificar riscos). Mody´s (americana, va naixer donant informació de bons i accions al 1900, amb la creació de la bambolla del ferrocarril als EE.UU), i Fitch Ratings (americana amb seu a Londres, i ara és de la francesa Fimalac).

Aquestes avaluen la capacitat financera de empreses i estats. Però no presenten mai un informe per saber en què es basen per fer les qualificacions, se les poden inventar!. Reben diners i presions de les propies empreses que avaluen, com dels bancs, al que qualificaren en tres AAA els paquets de credits hipotecaris americans. Damunt estan vinculades a grans inversors financers (Warren Buffet el 17% de Moodys, i Fitch es del milionari francés Marc de Lacharriere). I per últim, ells mateixos, desenvolupen, comercializen, i evaluen productes financers al mateix temps. Tot una estafa.

-Els tres diaris que prenen com a referent tots els especuladors capitalistes: Wall Street Journal (americà, Propietari: Rupert Murdoch,(neocon), comprat per 5.700 milions, té 2.000 periodistes, és el més venut d’EE.UU), Financial Times (anglés, edita 430.000 ex. És el més llegit del món: 1,3 milions de lectors), The Economist (Setmanari anglés, ven 1,2 milions d’exemplars cada setmana).

Són tots aquestos organismes no elegits democràticament (no democràtics) els que imposen una nova dictadura financera econòmica i social. Organismes al servei dels agressors capitalistes, amb les seves polítiques creen desigualtats, diferències socials, ajuden als especuladors en les seves inversions, enfonsen països amb les crisis que provoquen. Després encara volen imposar als estats, les seves polítiques agressives contra el benestar dels seus ciutadans.

Tots els economistes i analistes del món, tiren la culpa de la crisi a la desregulació del sistema capitalista. Aleshores som lliures de posar-los un mot aquestes institucions, un adjectiu, cada vegada que les nomenem: agressors, terroristes, especuladors…..

 

Les pensions: el botí del gran capital

16 juny


No se’ns escapa a ningú tota la retallonga de declaracions i opinions, que a la premsa estan donant-se al voltant de les pensions i l’endarreriment en l’edat de jubilació. També ens donem compte que tots son organismes, bancs, cercles empresarials, empresaris adinerats i polítics d’idees neoliberals o neocons. Precisament aquelles persones i organismes, que jubilen als seus executius i presidents amb jubilacions milionàries. Estem parlant d’euros. Des dels anys noranta portem llegint molts informes, que diuen que tard o prompte el nostre sistema farà fallida, i s’ha anunciat ara pels propers trenta anys.

Els informes de previsió d’aquestos últims vint anys, tots, absolutament tots han estat un fracàs; els de la Caixa, el BBVA, el Cercle d’Empresaris de Madrid, i els de tots els organismes (Unió Europea) i experts econòmics(neoliberals) dedicats a tal feina.

Els errors de previsions d’aquestos informes i d’estudis més importants que s’han publicat (1995-2010), quins eren (anys noranta) i quina és la realitat (2010):

Estudis bancs (Caixa, BBV, UE, i experts liberals: José Barea, Piñero…)

Afiliats Seg. Social): 14,4-14,5milions, realitat (2010):17,5 milions.

Pensionistes: 8,8 realitat: 7,8 milions.

Afiliats per cada pensionista: 1,64-1,76, realitat: 2,39.

Població: 41,1 milions, realitat: 45,7 milions.

Població de més de 65 anys: el 29%-27%, realitat 16,6%.

Deute que anunciaven (com ara pel 2030) respecte al PIB: -10,74, realitat.+5,9.

Realitat, fons de reserva 2010: 62.000 milions, el quart més potent d’europa a pesar de la crisi. On esta la fallida o “crac”?.

Encara que al 2009, any de la crisi, el superàvit s’ha reduït un 41%, el superàvit és de 8.500 milions. Al 2008 altre any de crisi, el superavit a estat el 1,31 del PIB.

Autors liberals com Taguas i Saez diuen que la despesa passarà de 7,7 del PIB el 2004, al 17,9 el 2059. A Itàlia (i altres) ara es del 14 del PIB. Quina por?

Realment els factors que agafen els bancs o neoliberals son incomplets,(sols factors demogràfics) doncs hi ha altres factors que no els tenen en compte.

No tenen en compte:

-El mercat laboral de la dona : la seva incorporació al món del treball a l’estat espanyol es dels mes baixos d’europa, un nou per cent, front al 15 d’europa. Si ens equipararem, més de tres milions de dones suplirien als immigrants.

-Els immigrants: no es té en compte que noves onades es poden incorporar en un futur, preveure la quantitat es subjectiu.

-El creixement econòmic de l’estat és altre factor important, fins i tot d’un 1,5% anual en el PIB seria suficient:

-L’economia submergida: actualment més del 23%, al PV del 30% , gent que no cotitza i defrauda. Sols perseguir-la donaria més de trenta mil milions d’euros.

-La taxa d’atur també és important; analitzar a deu o vint anys es subjectiu.

I altres com: la distribució de la renda, el nivell salarial, la productivitat.

Un expert, Ignacio Zubiri deia de tots aquestos estudis: “No se si hubo mala fe, però los errores fueron enormes….”Depende de variables subjetivas que puedan dar unos resultados u otros·.

Per totes aquestes raons totes les previsions fallen estrepitósament, i això demostra que:

Són els bancs que a partir dels setanta canviaren el model antic, el social: deixar diners a les famílies i a les empresses. Actualment es dediquen a les inversions (Obama vol que es defineixen o per ser d’inversions o ser prestataris).

Son els bancs els que llancen campanyes per obtindre els nostres diners a les seues mans i fer d’ells el que volen: jugar en bossa

Que obtenen:

-Donen un relit pobre, ells es queden la major part dels interessos.

-No asseguren els guanys : poden fer fallida, en moments de recessió perden diners(com ara)

-No son plans de pensions, son plans d’estalvi. Tu els pots fer.

-No estan donan resultat on estan privatitzats: Argentina, EE.UU, Xile El Salvador, Mexic….

-A Europa han donat del 2007 al 2008 un rendabilitat 6,37 negativa.

-I una dada a tindre en compte: des de 1970 a 2003 s’han comptabilitzat 117 crisi bancaries sistèmiques en 93 països del món, i 17 episodis de “stress” financer en altres. El 2006 quebraren els fons privats als EE.UU. i una llei de Bush els salva, costant 600.000 milions de dolars, al banc central americà. Per confiar amb ells clar.

Perquè ho fan?:

Volen obtindre els nostres diners a canvi de fer por. En la dècada dels noranta van obtindre 12.200 milions d’euros en la campanya de l’anunciada fallida (ara a resultat que tot era mentida). En el 2007 es multiplicaren per set, fins a 85.000 milions, i des de 2008 han baixat el 8,7%. És per això que retardant la jubilació, i fent por, molts faran plans de pensions per jubilar-se abans; la jugada és perfecta. Ara és la mateixa campanya, doncs han baixat a 8.000-10.000 milions, els plans de pensions privats de capitalització en mans dels bancs, i necessiten diners per mantindre el seu propi negoci. No el teu.

Gestació de la crisi capitalista

15 juny

El 1944 finalitzada la segona guerra mundial, el món capitalista arriba a uns acords. S’encetava una nova fase, una nova era al món, i es prengueren uns acords per repartir-se’l. Aquell any va ser un any àlgid i les potències guanyadores prengueren els acords de Bretton Woods (Ara els països del G-8 i G-20, en aquesta crisi, tots diuen que hi ha de tornar aquells acords). Els acords imposaven: la creació del FMI (Fons Monetari Internacional), que estaria controlat pels països europeus i el Banc Mundial controlat pels Estats Units. Tots dos controlarien l’economia mundial amb les seues receptes econòmiques, ajudant als països amb la condició de complir-les. Altre acord era el de posar el dòlar com a divisa al món, acceptant-la com la moneda forta, on tots els països omplirien els seus bancs nacionals per pagar les grans transaccions econòmiques, com la compra de petroli.

I l’últim acord important, seria que els estats controlarien les multinacionals, el gran capital, amb la propietat o participació amb les empresses estratègiques: transport, benzina, gas, comunicacions, electricitat…

Acceptat el repartiment i els papers de cadascú, anaren fent, amb una clara línea que pel temps està demostrat, una línea de fracassos permanents, en les nacions més pobres, aquelles que no participaven del control del gran capital

. Als països rics els anava bé, però no tant als del tercer món. I així arribaren als anys 80, on començà una era fortament ideològica: el neoliberalisme (la ideologia neocon).

Ronald Reagan, amb aquest any 80 comença una política: la “economia de l’oferta”, (coneguda pels seus detractors com la “reaganomics”) que era dues coses en concret: la desregularització del sistema financer (ara tots els economistes, líders mundials, els països del G-8 i G20 parlen d’ella com el mal que a portat aquesta crisi: l’acord es unànime), i ”l’ofertisme fiscal” que era la rebaixa d’impostos dels més rics (1981), i que Milton Friedman va alabar. No obstant Reagan comentà que: el reaganomics no era sinó l’escola de Chicago. També portà un enfrontament contra els sindicats i precisament contra els dels controladors aeris.

Aquesta política (als Estats Units baixa l’atur) igual que la d’Aznar, creà llocs de treball a baix cost i amb fortes baixades de les despeses socials (vaga 2002 a Espanya), com també augmenta el dèficit pressupostari als Estats Units casi el doble, a nosaltres l’ajuda econòmica europea ens salva (L’espanya d’Aznar, article passat). La baixada d’impostos als rics (Aznar també), crea un gran fort endeutament dels EUA, passant d’un 40% del Deute Públic (del PIB) a un (70%). A Espanya la venda de les grans empreses espanyoles (trenta mil milions), aconsegui l’equilibri en la balança de pagaments. Les mateixes receptes neocons.

Margaret Thatcher (1979) a Europa va fer la gran revolució neocon (veure article: ideologia dels neocons). Amb el tancament de les mines angleses i la privatització de les més importants (amb fortes protestes sindicals: dos miners condemnats a cadena perpetua). Declarada enemiga dels sindicats i considerats per ella com a enemics, portà contra ells forts enfrontaments, fins assolir finalitzar la gran vaga minera del 1984-85, augmentant així el mite de “Dama de ferro”. I per altra banda, atacada pels laboristes per desfer l’estat de benestar.

Liberalitza més de la meitat dels sectors: petroli, transport i comunicació així com aeronàutica i automòbil. Com també la venda de les drassanes. Augmentant la producció industrial retallant el dèficit públic i la inflació.

Tot a costa d’incrementar l’atur, la marginació social als suburbis i les desigualtats. Eren els anys vuitanta i a l’Espanya del PSOE, també comença amb menys profunditat per Miguel Boyer i Carlos Solchaga (ministres d’economia). El tsunami neoliberal afecta tots, i continua de fracàs en fracàs.

funcionaris i Estat del Benestar

11 juny


Pinta mal la situació econòmica a Europa i l’estat espanyol. Les mesures econòmiques implantades no són sols un retall, és l’agressió permanent a l’estat de benestar. L’estat de benestar aconseguit al llarg d’aquestos seixanta anys. La desregularització de l’economia portada i encetada als 80 (Reagan, Tatcher), dóna fruits i sols guanyen els capitalistes, els bancs, i el món financer especulador.

Sembla que a aquest atac constant, ideològic i econòmic, conegut com “neoliberalisme” ningú no li vol posar nom. Però són centenars les pàgines web i diaris digitals, que tant a internet, la premsa i televisió (tots pròxims o del PP) exposen les seues teories. Els funcionaris tenen un enemic que els ha declarat la guerra: el neoliberalisme salvatge, enemic de l’estat i de l’estat de benestar. Ja Bush deia que “l’estat era un problema” aprimar-lo i desfer-lo és el futur d\’Europa.

A Grècia, el FMI els ha demanant desmuntar l’estat del benestar. A l’estat espanyol sagnar-lo amb els diners dels funcionaris i pensionistes. Cap mesura contra els mercats, contra el gran capital. El greu problema i en això estan d’acord tots els economistes d’esquerra, no són les despeses, són més importants els ingressos d’un estat.

Retallats els impostos als rics: impost de successions (2.300 milions), de patrimoni (al 2007, 47.600 persones pagaren 1.239 milions, al 2008 el govern PSOE el lleva), els impostos directes IRPF sols paguen un 43% a partir de 53.000 euros (un vertader paradís fiscal per a tots aquells que guanyen milions d’euros), les SICAV (grans fortunes) un 1% (quan se sap que moltes són familiars I haurien de pagar un 35% d’impost d’empresa), tot junt amb un mercat negre d’un 23% (sobre el PIB. Segons el professor F. Schneider el més acceptat d’Europa en traure aquestos càlculs, poden estar en negre entre 160.000 i 200.000 milions). Açò implica també 1.100.000 treballadors que estan treballant i no cotitzen, el més elevat d’Europa, una quinta part de l’economia espanyola submergida.

Tampoc es retallarà els milions que és dóna a l’església (6.000 milions d’euros, inclou el pagament de 15.000 mestres de religió que consten 650 milions d’euros) ells no son d’aquest món. Ni paguen impostos com IBI. També la compra d’helicòpters “Apatxe” i “Tigre” a l’exèrcit, (2.000 milions) junt a properes compres que seran de 18.000 milions.

A la banca, el govern espanyol els ha comprat 30.000 milions en actius no contaminats, perquè puguen donar crèdit, i aquestos han posat a canvi un forrellat, no donant crèdit a les xicotetes empreses, que fins 1.600 han arribat a tancar per mes, per no tindre crèdit. És més, aquesta actitud de la banca espanyola ha estat denunciada per la Comunitat Europea.

En resum, de tots el milers de milions que exposem que atanyen a: Església, bancs, grans fortunes i exèrcit, a quin sector d’aquestos un govern que es diu “d’esquerres” i el que ve d\’extrema dreta pensen retallar?. A cap, com molt els faran picoretes.

Amb mentides com que la despesa pública espanyola cal retallar-la,(és de les més baixes d’Europa amb el 21% del PIB). Com també el món funcionarial un dels mes baixos d’Europa (el 9% funcionaris, front a la mitjana europea del 15%, i els més avançats entre el 25 i 27% Suècia, i Països Baixos). Amb mentides, els mateixos provocadors de la crisi, ara volen que paguen els funcionaris, i les classes treballadores, sols que ells amb les seues demandes, volen traure més tallada, la que pel temps volen imposar, després de carregar-se l’estat de benestar: les privatitzacions.

Amb les futures privatitzacions es pretén llevar a l’estat la despesa pública, fent passar a mans privades la sanitat, educació, seguretat… No tardarem en veure com ens demanen més mesures en aquest sentit (copagament en la sanitat, pagament de visites). On sols el que tindrà diners podrà anar al metge, col·legis bons, i fins i tot seguretat. No pagarem a l’estat, seran ells qui cobraran al preu que voldran (el mercat no és lliure). La dreta neoliberal europea i en concret l’extrema dreta i neoliberal espanyola (el PP), té una ideologia, i no és altra que la desfeta de l’estat i en concret l’estat de benestar.

Anys d’estudi i anys de preparació d’oposicions per entrar en l’administració pública, per obtindre un jornal que no et farà ric, sols viure, els funcionaris que no s’han menjat una vaca grossa aquestos anys, ara encara han de pagar i alimentar la vaca flaca, producte dels especuladors de capitals i la bambolla de la rejola. El futur és negre per nosaltres i els nostres fills, sembla que açò és el principi, i que poc a poc, sense descans, aniran introduint les receptes neoliberals. Europa és el continent del món amb un estat de benestar assentat producte de la lluita treballadora. Faran propostes més dures o més blanetes, però amb polítiques de distracció per desviar l’atenció i arribar al mateix camí, al mateix fi. Ens enganyaran, és segur que a gran part de la població. El problema serà estar atents i sempre apunts per donar una resposta. Amb tanta confusió que hi ha ara al carrer, nosaltres tenim les idees clares: els nostres enemics són els que ens estant declarant la guerra: el neoliberalisme, així com els que porten les seves mesures endavant ja siga socialdemòcrates (PSOE) o neoliberals (PP). Ahí ens trobareu.

Entenent una crisi econòmica

8 nov.

 

És necessari donar una resposta en aquestos moments de crisi, vivim uns moments essencials per a poder fer una reflexió. Els esdeveniments ens demostren a l’Estat Espanyol que malgrat la crisi, una part important de la societat espanyola i valenciana votarà a la dreta, guanyant paradoxalment aquells que han promocionat, provocat i enfonsat el sistema financer mundial, a més de continuar en polítiques neoliberals i neoconservadores, que porten trenta anys fracassant en el món.

El capitalisme és injust, és un predador sense estat ni nació, el capitalisme és crisi, de les quals en portem sis mundials des de 1929. Especulador en economia i agressiu en les capes més baixes de la societat.

El votant normal, la immensa majoria, creu que aquestes vénen del “cel”, que no hi ha una política executora i inductora. No saben que vivim en un món globalitzat i del que s’espera com sempre, una nova crisi mundial, perquè son cícliques i inherents al sistema, tot açò si la situació no canvia.

La paradoxa d’aquest món és que els mateixos provocadors i els seus representatius partits, guanyaran moltes eleccions, com si no fóra amb ells el delicte…i seran recompensats com si foren aliens al problema, seran elegits per a continuar fent el mateix.

És graciós preguntar a la gent si no sap en quin sistema vivim, si sap que vivim en un món capitalista i observar la cara de sorpresa o absorts… de certa ignorància.

Ens trobem amb ciutadans que no saben que els seus vots tenen una traducció política i econòmica. Creuen que les crisis vénen d’una altra galàxia, de no sap com, ni d’on, com si les ideologies no portaren parelles unes polítiques econòmiques.

Al moment actual, els molt diversos partits i sindicats de l’esquerra, han perdut el seu caràcter adoctrinador en la transició política a l’estat espanyol. No obstant la dreta a mantingut un constant adoctrinament en els seus mitjans de comunicació, no prop ja del pamflet polític, sinó mes prop de la vomitada feixista. L’èxit de la dreta, és mes bé el fracàs de l’esquerra. Trobem poca oposició als atacs i agressions de la dreta per part de l’esquerra i això és producte del seu caràcter conservador i conformista.

Volem fer una altra reflexió que serà permanent en aquestes pàgines i articles: la crisi de la socialdemocràcia, de la que pensem que ha perdut el nord. Per una part ha tocat el sostre en l’estat del benestar, i per altra, ha reculat acceptant polítiques conservadores. Acceptant aquestes al parlament europeu, i votant el 67% de les vegades, el mateix que la dreta conservadora europea. Els resultats i fracàs dels partits socialdemòcrates a Europa així ho demostren. A pesar que tenim col·laboradors socialdemòcrates no estarem exempts de critiques a aquestes practiques entreguistes.

D’altra banda creguem que cal articular un discurs propi de l’esquerra no socialdemòcrata. Molts ens creguem la famosa frase encunyada per Ignacio Ramonet “altre món és possible”, la qual cosa comporta una nova esquerra. L’articulació del nou discurs és el que ens proposa el filòsof francés de l’esquerra anticapitalista Daniel Bensaïd, discurs i proposta que vol obrir una nova estratègia de l’esquerra al món. No sense perdre de vista el socialisme del segle XXI que ens proposa la nova esquerra sud-americana.

Adjuntarem a aquest article tres articles de fons: un relacionat amb les polítiques liberals i socials dels socialdemòcrates espanyols, de Vicenç Navarro, un altre, del comportament a europa del PSOE espanyol, de Ramon Jauregi, que demostra el comportament claudicant del PSOE al parlament europeu, i el que indica la política a remolc de la dreta espanyola i europea. L’elecció de Barroso no deixa de ser patètica i un consol de panolis, del que molts parlamentaris socialistes han exposat els seus dubtes. I per altra banda el que pertoca a l’esquerra no socialdemòcrata, del que adjuntem un article de Bensaïd que trobareu a l’arxiu d’aquesta web.

No hem d’oblidar mai a Greespan, l’inductor de la crisi, el que orientà al món financer cap a l’especulació urbanística el 2003, com president del banc federal dels EUA, la confessió amb algunes llàgrimes, davant les càmeres de televisió dels Estats Units dient: “no haguera cregut mai en la maldat del sistema financer”.

Ni a Bush als diaris dels EE.UU: “ja no crec en el sistema” (reproduït al diari Levante).Responsable de l’economia als Estats Units i portador i impulsor, com neocon, del liberalisme econòmic.

En aquestos moments és important parlar del liberalisme econòmic, d’aquesta política dels neocons, del mal que produeix. En aquestos moments cal parlar del sistema, i més si els propis inductors ja dubten de les seves pròpies receptes i s’adonen del mal que han fet. No es pot acabar en la timidesa de Zapatero i De la Vega, amb dos tímids comentaris, atacant al PP de neoliberal econòmic, i de responsables de la crisi al Parlament Espanyol

El PP és un ferm defensor d’aquesta teoria econòmica al món i a Espanya, Aznar fidel defensor així ho fa a FAES on deu estar el programa “ocult” del PP per sortir de la crisi, programa difícil de reproduir i explicar per la seva impopularitat. De fet al Parlament Espanyol donaren un programa d’actuació de deu punts per eixir de la crisi, que encara és recordat pel ridícul de les mesures econòmiques.

 

%d bloggers like this: