Arxius | INDEPENDENTISME RSS feed for this section

Què podem fer els valencians? teoria del quart espai: propostes

10 oct.

SITUACIÓ MUNDIAL: Ens trobem davant de l’enèsima crisi capitalista, la sèptima després de la del 29, i com quasi totes deguda a l’especulació financera, la desregularització del mercats, el descontrol del gran capital, junt a la crisi bancària.

Amb aquesta crisi comencem una etapa que difícilment canviarà pel nostre futur. Aquesta ja demostra que el capitalisme és global o millor dit, l’interrelació de l’economia mundial és fortíssima, cada vegada més els estats i el món financer, tots depenen de tots. A partir d’ara ja podem comprovar que des de l’estat fins els ajuntaments patiran una crisi que en part s’alinea com pròpia….

Vénen mals temps, al començar aquesta crisi els estats que pertanyien al G-8 i G-20, amb líders importants com Sarkozy i Merkel, parlaven de refundar el capitalisme. Un any després les primeres mesures d’acabar amb els paraisos fiscals, el control de la banca, el control de capitals (Taxa Tobin), la regularització de les normes economiques… Tot ha quedat en res, o més avant, amb ximples reformes intranscendents.

Tots sabem que el capitalisme és crisi, sempre necessita un creixement i cada vegada que s’atura, produeix una nova crisi, tant per l’especulació dels mercats, les desregulacions i els comportaments mafiosos del sistema. Les crisis són ja pròpies d’un sistema creat per delinqüents. Idea que Xavier Sala economista i vicepresident econòmic del Barça i professor a la universitat de Colúmbia junt a J. Stiglitz, ens explicava.

ESTAT ESPANYOL I VAGA GENERAL. La corrupció de sistema bipartidista ha fet entrar en contradicció a la classe treballadora. No ens sorprèn l’actitud del PSOE en la reforma laboral plantejada.  Ja és un cúmul històric, són cinc vagues generals de la classe treballadora al llarg de la historia contra les polítiques social liberals d’aquest partit (i sols una contra el PP). Politiques liberals dels C. Solchaga i Boyer (ministres d’economia del PSOE). PSOE i PP sempre es gasten com a coartada per acabar fent la mateixa política econòmica durant trenta anys. Una cosa tenim clara, aquestes polítiques neoliberals del PP i socialiberals del PSOE mai canviaran.

La lectura a la crisi econòmica de l’actual govern ha estat clara: carregar-la a les esquenes de la classe treballadora amb una reforma laboral que permet l’acomiadament i la regressió en drets laborals. L’atac i agressió a funcionaris i pensionistes amb el retallament de salaris, es la prova del caràcter social i liberal del PSOE, la política sempre és així, és als moments crítics on els partits demostren el que són.

L’altra lectura, la que fem la gent honesta d’esquerres no ha estat posada en pràctica: control de les SICAV, banca pública, impost de successions, impost de patrimoni, reforma de l’IRPF a les rendes altes, la no retalla dels 6.000 milions a l’església, persecució dels delictes fiscals (230.000 milions € en negre) actualment, persecució dels empresaris que encara declaren 13.000 euros de renda anual, persecució del mercat negre i en precari dels treballadors. Paralització de les compres de material bèl·lic(18.000 milions €)com els  helicòpters apatxe.

Temps al temps, el PSOE reformarà l’estat de les pensions (ja ho va fer), començarà el copagament sanitari i fins i tot l’educació. El PSOE ja privatitza la banca pública (grup Argentaria). Ara necessària pel tancament de crèdit de la banca privada a les xicotetes empresses, que ha fet possible el tancament de moltes empresses i que fa al PSOE el responsable polític de la situació amb el fracàs de les línies ICO. Com també començà les privatitzacions i venda de les grans empreses públiques espanyoles (13.000 milions €), i després continua el PP (30.000 milions € de benefici).

EL SISTEMA DE PARTITS VALENCIANS. Trenta anys de democràcia ens possibilita als valencians a “jugar a llargues i a curtes”. El temps i l’experiència ens beneficia, i possibilita fer una extensa radiografia de l’esquerra i el valencianisme polític.

Conscients de la repercussió que té en  l’electorat el vot útil, els valors ideològics de la dreta que ens inunden,….. i que cal donar una resposta immediata i contundent,  volem plantejar durament la realitat  de forma pràctica.

Traslladant el que passa al l’estat espanyol, a la nostra societat, i el més important, partint de la pròpia realitat dels valencians, la nostra única preocupació i plantejament, en el millor escenari possible ara i després, com també “jugant a llargues i a curtes”, seria el que a continuació analitzem i proposem.

Un programa ampli d’actuació i posicionament ideal seria:

1.- Unitat d’acció de l’esquerra i el valencianisme polític.

Al PV cal crear una plataforma conjunta de tots els partits contra el dèficit democràtic i pèrdua de l’estat de benestar social. Que cree una mobilització permanent a la societat valenciana i una resposta global de tots els partits progressistes valencians. Així, només el sectarisme nostre serà el gran aliat de la dreta i la incompetència, el manteniment de la dreta al poder al PV.

Si des del progressisme no ens adonem compte que la dreta no només ha a guanyat la batalla ideològica, sinó també el carrer amb la mobilització constant, malgrat que la mobilització és una arma estratègica de l’esquerra transformadora, és que no ens enterem de res. La nostra radiografia és que no només tenim una dreta d’extrema dreta, si no una esquerra conservadora.

Aquest “pacte pel poble valencià” estaria integrat per un manifest de partits, intel·lectuals i associacions progressistes: pacte per la mobilització.

Si en aquestes pàgines expliquem l’inútil que és el vot útil, cal que no ho posem encara més difícil per la nostra part al nostre electorat, i amb responsabilitat,  possibilitem una primera fase de trencament del bipartidisme.

2.- Per un sistema de partits plural, i no dispers.

El bipartidisme ens obliga ara a fer un cert reduccionisme, no ens agrada, però es necessari, i en aquestos moments és revolucionari. Totes les transformacions socials tenen fases, i hi haurà temps de plantejar-ne una altra anàlisi més plural.

Reduir el PV a un bipartidisme no només és una bestiesa, si no una falta de democràcia. I reduir el PV a dreta i esquerra, és la negació de tot un poble.

Dit això i agafant  l’exemple de les nacionalitats històriques, a falta d’estudiar altres moviments de caràcter ecologista o transformador, que no tenen ara una traducció política, el mapa electoral és disposa en quatre partits polítics que són inevitables. Fer més reduccionisme és impossible.

El PV disposa de forma inevitable de:

1.- El PP, un partit de dreta espanyola, en el nostre cas d’extrema dreta i regionalista, que agafa el model autonomista del PP gallec, importat per Zaplana, amb la particularitat que al PV el propi PP jugà i promocionà al mateix regionalisme, ja que si en un principi tenia traducció política amb UV, la lliçó apresa per Zaplana en les converses amb el PP gallec, actua de catalitzadora, i de comprensió del poc valor nacional del regionalisme. Així amb una línia ja clara, el PP actuà, amb la compra de voluntats, de l’espai i programa del regionalisme.

2.-El PSOE, en la seua versió valenciana, és un partit que fa anys ni troba missatge ni líder que puga competir amb la dreta. Dotat el PP d’un missatge propi prestat pel regionalisme. Drama i conflicte permanent als seus últims congressos del Psoe. És el partit que viu del vot útil de l’esquerra, que el fa inútil per dos sentits: A) el que guanya per l’esquerra ho perd per la dreta. B) si guanya no té cap projecte propi pels valencians i ens temem quelcom semblant al Lermisme. Altre problema existent és que el Psoe ja no és alternativa al PP, cosa que pot ser corroborada si les properes eleccions autonòmiques amb un PP corrupte no logra avançar posicions.

L’espai valencià mereix una introducció, i partim de dues realitats:

A.-Pensem que pel temps passarà quelcom semblant a la resta de nacionalitats amb matíssos, vegen que són quatre partits els que d’alguna manera s’imposen: dos espanyols, un de dreta i altre d’esquerres i per altra banda, dos nacionalistes: un més centrat i autonomista i un altre més d’esquerres i independentista.

B.-Partirem del vot de les generals i sobre tot de les últimes europees; eleccions que conformen pels partits nacionalistes l’espai ideològic. Si conjuguem aquestos resultats amb la realitat del punt primer, en aconsella la situació a admetre que s’estan consolidant dos partits nacionals, un el Bloc i l’altre ERPV, tant si es vol con si no. 18.000 vots i 10.000, quan abans Esquerra no passava de mil.

3.-El Bloc, ha fet un esforç permanent per situar-se al centre, de centre dreta a centre esquerra, volent adreçar-se a l’espanyolisme i a les seves games. Hem estudiat i analitzat les ponències de l’últim congrés, i encara que no agrade a despistats i als il·lusos, està situant-se amb l’espai d’UV. Açò important, més val que aquest espai l’ocupe una força que ve del valencianisme progressista que una altra que venia de l’extrema dreta. Al cap i a la fi la nostra Convergència i Unió, malgrat que part dels seus militants estan un poc més a l’esquerra. I precísament el seu valencianisme progressista farà que mai case amb el del PP. Tenim una nova tercera via molt més madura que la inicial.

4.-ERPV, esta configurant-se com a quarta força nacional i a l’igual que el Bloc haurà de configurar aquest espai amb els esforços pertinents. Possíblement haurà de fer una lectura diferent de l’espai nacional valencià, a diferència de la del principat, on està fortament consolidada. Sembla ser, amb la ponència de la seua última conferència, que estem estudiant, s’ha situat en uns postulats força interessants, que la porten per bon camí. Té un avantatge que a nosaltres no ens passa per alt, i és que té el paraigües d’esquerra del Principat, per enllestir el moviment independentista al PV.

Queda altra qüestió; partits com EU, Iniciativa i els Verds, que si bé són molt importants, no és pot saber per diversos motius, el seu futur:

EU.- Es troba en aquest moment al PV molt feble. Les discussions permanents al si del partit, ofereixen a la societat valenciana una imatge molt dolenta i fins i tot al seu electorat, que gran part ha emigrat al Psoe. Per altra banda, porta una trajectòria al PV de continues escissions, l’última la d’Iniciativa. Tot açò el configura com un partit que difícilment podrà canviar aquesta dinàmica, inclús tindre la credibilitat al PV per engegar la política de la nova refundació del partit cap a un altre, anticapitalista i republicà. El mateix discurs encetat a Madrid (que seguim atentament) cap a totes les formacions i associacions de l’espai esquerrà, que sembla sincer, al nostre País és molt difícil, per tota una trajectòria que demostra tot el contrari. Tal vegada al PV la refundació seria la contraria, refundar-se amb les sigles ja existents d’altres.

Altra qüestió que temem és que EU estiga obsoleta amb la qüestió nacional i projecte pels valencians, a l’igual que el PSOE. No obstant encara es considerada per l’electorat valencià (darrera enquesta del CIS) més nacionalista que el Bloc.

Iniciativa.- Presenta la gran incògnita de tots els partits joves doncs encara té una curta trajectòria per poder-la analitzar en totes les vessants ideològiques. No obstant, és clar que no disposa d’un espai electoral, tots estan copats.

En aquestos casos sempre ha passat el mateix, a l’hora de resituar-se sempre és un refregit entre cadira i ideologia, esperem que prime la ideologia.

Els Verds.– Es troben a tot l’estat i al PV en uns percentatges electorals que només a les europees i generals els col·loca darrera dels partits grans. És possible que el seu vot o plantejaments han estat assumits per l’esquerra, a més a més, que quelcom partits esquerrans també es titllen de verds.

Al conjunt de tot l’estat tenen un problema de creixement i podríem pensar que la gran diferència amb els verds europeus és una diferència de cojuntures polítiques pròpies. Per entendre-ho millor, a Europa l’èxit va ser precedit per la desaparició de forces comunistes i altres critiques amb la socialdemocràcia. Resultant els partits verds com la confluència de molts sectors esquerrans orfes de formacions clàssiques de l’esquerra no socialdemòcrata.

LA CREACIÓ DEL QUART ESPAI

Agafant l’experiència de partits polítics que es dóna a les nacionalitats històriques, on quatre espais clars configuren el sistema de partits, llevat de petites variants on entren també factors històrics, i altres partits menuts que també entren en escena, així doncs podem analitzar una constant que ens porta a parlar del quart espai.

Altra qüestió important que marca l’actual “democràcia” a l’estat espanyol, són la qüestió social i autonòmica. La prova és la traducció electoral i política d’aquestes dues contradiccions permanentment irresoltes. Qüestió que dóna que el partits polítics a l’estat espanyol tinguen una traducció electoral concentrada entre dreta i esquerra, i entre nacionalisme espanyol i el de les nacions històriques.

Al conjunt de l’estat a les nacionalitats històriques es donen els quatre espais: Euskadi; PSOE,PP, PNV i Esquerra aberzale (Batasuna, EA, Aralar). Ací tenim la formació del quart espai depenent del conflicte armat. Al Principat: PSC, PP, CIU i Esquerra Republicana. Amb la particularitat de la tradició del PSUC, ara Iniciativa-EU. Només a Galícia es dóna el cas on el PP fa del regionalisme de dretes, creant al BNG de vegades un conflicte intern, doncs té que fer: o bé de nacionalistes moderats o radicals.

Al nostre país la configuració del quart espai que plantegem està per resoldre, encara que ERPV, amb la sentència de l’estatut els deixa ben situats.

Baix la nostra perspectiva com valencians i esquerrans, tenim la imperiosa necessitat de situar-nos en uns plantejaments polítics per no desaparèixer com a poble i defensar els nostres interessos de classe.

El quart espai està ocupat en part, però cal unir forces en un mateix trajecte tàctic i estratègic. Un espai on hauran de situar-se els partits. I el més important, els ciutadans que consideren com una opció de futur i resposta a l’actual situació econòmica politíca i autonòmica.

Són dos eixos els que marquen el quart espai: la superació del marc estatuari o federal i la resposta a l’actual crisi i d’un futur incert que ens porta la dictadura capitalista actual.

PRIMERA QÜESTIÓ:

Com avançàvem en un article passat la sentència de l’estatut al principat marca un canvi que a nosaltres per ser honestos no podem deixar d’analitzar i traure conclusions. És evident que el procés autonòmic o federal està ja tancat i que amb l’actual Constitució ni el PP ni el PSOE canviaran de forma favorable cap a les minories nacionalistes.

L’espanyolisme radical del PSOE passa per un futur, per les actituds ja preses a Euskadi (pacte amb el PP), Nafarroa: no pacte amb Nafarroa Bai i entrega a UPN del govern navarrés. I ara actualment al Principat, on Montilla diu que mai pactarà amb el PP (per ideologia) i ERC (per la qüestió nacional).

L’espanyolisme com a ideologia dominant a l’estat espanyol sempre serà gastat pel PP i el PSOE. I el PP, sempre, a qualsevol concessió autonòmica del PSOE (que no els dona vots a aquestos), serà contestada. El PSOE tota concessió que faça (de mínims), serà feta sempre en clau electoral espanyola.

SEGONA QÜESTIÓ: Aquesta crisi econòmica també ha marcat una època, ha estat la més dura junt la crisi del 29. De la que es trau dues ensenyances: Una la refundació del capitalisme i alternatives, i l’altra, de la posició política dels partits front la crisi i en concret els partits d’esquerres.

De la primera qüestió, l’econòmica, s’està parlant a tot el món, de forma general. De la segona, que afecta tots els partits, i per nosaltres, en concret, als partits de l’àmbit de l’esquerra valenciana. En concret i de forma particular, el posicionament i les eixides econòmiques dels partits polítics. I és ací on els ha marcat. On es veu el caràcter ideològic dels partits i les seves posicions econòmiques i socials. En definitiva ¿qui paga la crisi?.

Tot sumat, junt al camí (neoliberal) cap on avança Europa, i la falta d’alternatives per part de molts partits socialdemòcrates a Europa, ens permeten no ja buscar alternatives de les ja existents, més bé de configurar una resposta, perquè amb ella ens va la pell, el nostre futur com a poble, i el futur econòmic nostre i dels nostres fills.

Aquestes dues qüestions seràn permanents durant molt de temps, durant anys, i cal que ens resituem. Alternatives globals ara, pensant en un futur els valencians no les tenim, però si podem contar amb actituds personals, i amb les bases dels partits actuals, per donar una eixida global de futur. Actualment només tenim un conjunt de partits que pel seu tarannà i posicionaments socials, polítics i nacionals, poden confluir en la creació del nou espai.

FORMACIÓ DEL QUART ESPAI: El PSOE ja no és alternativa al PP, fins i tot ens uns moments de plena corrupció feixista- pepera al nostre país, no és considerat com un canvi o revulsiu. Si amb aquesta situació del PP no avança el PSOE , quan avançarà?, en quina situació política? No és vist pels electors valencians com un recanví, es més, fins i tot, els seus electors ho fan en clau vot “útil” (inútil fins ara), i sense estar convençuts, com un mal menor.

La formació del quart espai haura d’estar configurada per la pràxi política des de la base per independents, simpatitzants, i militants de partits polítics com:

Militants i simpatitzants crítics amb el PSOE, el sector del Bloc anomenat Bloc d’Esquerres i sobiranista (BES), Esquerra Republicana PV, Iniciativa, Esquerra Unida, Avant, Esquerra Valenciana, Esquerra Verda. CAJEI…

La formació del quart espai pot ser vista com un referent si logra acabar o posar en dificultats el bipartidisme. I per altra, acabar des del treball de base, amb la dispersió del vot valencianista d’esquerres.

Molts electors valencians acaben votant al PSOE per falta d’altra opció d’esquerres creïble, i és l’hora, que eixa opció la fem possible i creïble.

ESPAI IDEOLÒGIC:

L’espai ideològic hauria d’estar conformat des del centre esquerra (socialdemòcrata) fins l’esquerra (marxistes). Entenem socialdemòcrata totes aquelles velles concepcions que primen l’estat de benestar front a les privatitzacions, concepcions abandonades fins ara pel nou rumb adoptat pels nous socialdemòcrates liberals a tot Europa (seguidors de la tecera via de Guidens). Com també la nacionalització dels sectors estratègies de l´econòmia: com gas, petroli, llum, transport i de tots els recursos natural. Ens declarem partidaris de la nacionalització de la banca. I la profundització del l’estat de benestar.

Així mateix, partidaris d’asumir totes les propostes esquerranes superadores del sistema capitalista i les seves contradiccions. Alternatius a un sistema que no ens permet tindre un futur digne.

Dit açò últim:

El marc ideal que plantegem és el contrari a l’existent, amb un corriment de forces cap a l’esquerra, si l’esquerra i el valencianisme polític no s’adona tot dóna igual, les matemàtiques no fallen, nosaltres si no és en aquest plantejament realista, no coneguem altre que beneficie a tot el conjunt de l’esquerra. A falta d’una alternativa, el corriment de l’electorat valencià a anat de l’esquerra a la dreta. L’esquerra a anat fet vot útil al PSOE, i el PSOE a anat trasvasant vots a la dreta, els analisis electorals últims així o demostren, el vot util no sols es inútil si no que està trencat i desfent amb gran maldat el vot de l’esquerra real. Amb la creació i perspectives del Quart Espai, podria significar un canvi de cicle, i de corriment fe forces a l’esquerra, trencant l’estatus actual del bipartidisme corrupte, basat amb la coartada d’un front al altre, que els dos partits majoritaris usen.

Com a valencians i com a esquerrans, l’únic que ens separa del poder és la nostra incompetència, això ho tenim molt clar, perquè el missatge, els valors, principis i idees els tenim, l’únic obstacle som nosaltres mateixos. Això sí, en una cosa sempre guanyarem a la dreta: en sectarisme. I encara tindrem la barra de preguntar-nos perquè guanya la dreta.

Molts poden pensar que ja estem bé, fins i tot podem continuar com fins ara. Però nosaltres pensem que la situació anirà a pitjor, estem convençuts. A més a més pensem que al PV no hi ha un recanvi factible, sabem el que pot donar de si el PSOE, trenta anys ens permet avaluar-lo.

Sabem que molts partits sols els interesa el seu futur, mai el del poble valencià, mentre el carro fa roido tot es igual. Però temps al temps, nosaltres no disposem una vara màgica, sols de idees. Però si disposem de les idees que poden fer canviar la situació cap un moviment politic engrescador i ilusionant, un lloc d’encontre de tota l’esquerra i el valencianisme, fins ara dispers, i no alternatiu per la seva feblesa per guanyar les rendes del nostre país.

Nosaltres fem propostes i si escoltem quelcom millor ho comprarem, al contrari ens quedem en la nostra. Això si, atents a qualsevol resposta millor, més pràctica o més lúcida. Nosaltres no som ningú, ni tenim la legimitat, ni la veritat absoluta. Sols complim amb l’idea de la creació de la pàgina: donar alternatives i respostes, front la dreta i l’espanyolisme i en benefici dels nostres: els valencians i esquerrans.

Aquestos plantejaments i propostes que fem, entren de ple en una discusió i debat que es dóna a tota Europa, simplement les fem nostres, i és la crisi de l’esquerra i la socialdemòcracia a Europa i part del món. Per la nostra banda esta, com tot el conjunt de la pàgina, en donar respostes i plantejar el valencianisme i l’esquerra d’una forma global, atenent a la nostra realitat com valencians i esquerrans.

PROPOSTA: Plantegem la creació del quart espai per la formació de Crides a l’unitat als pobles, per conformar col.lectius de debat i treball o com candidatures municipals. Col.lectius d’aquelles persones independents, simpatitzants i afiliats a pàrtits que vulgen treballar conjuntament.

Aquells pobles que la dispersió de partits no fa possible una pràctica política o presentació de candidatura municipal.

Les Crides a l’unitat portaran el nom del poble. I seràn el lloc de treball i discussió dels seus membres, així com l’inici d’unes practiques polítiques comunes de tots els membres del col.lectiu.

Les Crides a l’unitat tindran com objetiu la declaració de principis que proposem, així com tot principi polític que cadascuna assemblea de forma sobirana decideixca.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS:

La Crida a l’unitat de ciutadans es compromet a portar endavant una democràcia radical i portar principis radical democràtics:

1.- Som partidaris de la plena sobirania del poble valencià. La llibertat del nostre poble no té sostre, per això ens declarem pel dret a decidirel nostre futur. Per la superació de l’estat autonòmic.

2.- Donar resposta permanent a les agressions del neoliberalisme portat endavant pel PP, és per això que la guerra declarada dels neocons neoliberals de la dreta espanyola, no poden quedar sense resposta. Les Crides a l’unitat i els seus portaveus, portaran una crítica extremadament radical contra la dreta feixista.

3.-Per una defensa radical democràtica del País Valencià, els seus drets linguïstics, econòmics i socials.

4.- La Crida a l’unitat es compromet a no fer mai cap pacte amb la dreta i portar una actitud beligerant contra qualsevol coalició que incloga a la dreta.

5.- La Crida a l’unitat es declara partidària de portar una ofensiva permanent contra la corrupció política dels partits, siguen de la ideologia que siguen. Demanen la dimissió en bloc del Parlament Valencià de tot el PP, als que acusem de podrir i embrutar les nostres institucions.

6.- Declarem l’actual bipartidisme com una corrupció del sistema democràtic i per tant dictatorial i antidemocràtic.

7.- Ens comprometen a usar totes les institucions on som o serem elegits per portar una política ideològica permanent de confrontació. Independentment de la institució on som elegits. Primarem el discurs ideològic sobre la gestió política.

8.- Contra tota actitud xenòfoba, racista, homòfoba i de discrimanació de gènere.v

9.- Per un PV laic, lliure, social i republicà.

10.- Les Crides a l’unitat tenim com a destínació la formació del Quart Espai. És per això que volem tindre una continuitat en el temps. Volem que el nostre esforç no siga perdut pel temps, per això ens bolcarem i convergirem en una força política o coalició de forces que ocupen el Quart Espai.

Sentir-se espanyol

9 set.

“No em sent espanyol”. Aquesta frase no és sols un alliberament, sinó també una penitència i un problema de convivència. La dreta espanyola és única a Europa, és difícil trobar-ne altra igual, sols és comparable a l’extrema dreta d’Europa. Als diaris espanyols hem vist qualificar-la de: “conservadora”, i després els mateixos, de “dreta extrema” i últimament “d’extrema dreta”.

Per entrar sols en la història més recent ens adonem que és difícil conviure amb ella, ja no sols en avanços socials: llei del divorç, llei d’avortament, de matrimonis del mateix sexe, la memòria, educació, l’eutanàsia… Tot avanç és contestat de forma virulenta. La dreta feixista és així i mai canviarà. No son ni liberals en aspectes que altres dretes europees ho son. Amb l’economia neoliberal i amb polítiques antisocials, la dreta espanyola és la més radical feixista. Sempre recordem Aznar.

Tenim un problema greu i una angoixa: haver de conviure amb una dreta que prové del feixisme franquista, amb una banda que d’un dia a l’altre passà de feixista a demòcrata en poques hores, producte d’una transició política basada en una “reforma” i no en una “ruptura” democràtica com volíen alguns sectors d’esquerra (no tots…).

Férem mal la transició i ara ho estem pagant. Una democràcia que naix amb 140.000 assassinats davall de la catifa de les cunetes no és una democràcia. Realment es una “democràcia” que fa pudor. Si sols un dels 140.000 parlara, que ens diria?. De vegades o sempre, no pareixen persones, semblen alimanyes. Escoltar els seus sentiments polítics ens afecta pel seu grau d’intolerància, estima dels contraris i sentiments. És difícil demanar-los el més mínim sentiment de respecte, un gram, una ungla. Demanar la recuperació de milers d’assassinats pel genocida no els afecta, i no tenen ni la més mínima pietat ara en tornar-los a condemnar als assassinats i els seus familiars. No senten a la banqueta a Garzón, ens condemnen a tots als demòcrates, perquè ells mai s’ho han cregut. Si fórem a un altre continent, el colp d’estat seria permanent.

No és necessari comparar a la dreta espanyola amb la dreta europea. Sense anar més lluny, comparar-la amb la dreta autòctona basca i catalana és suficient. Aquestes últimes, democràtiques i civilitzades, de vegades dona gust escoltar-les. Es nota que eren antifranquistes, al contrari, de l’extrema dreta espanyola: reaccionària, autoritària, crispadora, sectària i destructiva. Són els feixistes de sempre, els franquistes, obligats a viure en democràcia, cosa que es costa i que volen aparentar. No cal ser un gran observador, sols un simple demòcrata per vore les diferències. No ens agrada Espanya, ni la seua dreta feixista, i a nosaltres que no som espanyols i ho hem de suportar, menys. Els que ens sentim valencians, tenim un problema de convivència: ens agradaria que ens deixaren viure, que se’n anaren a Espanya, “ancha es Castilla” allí caben tots ells. Que lliurement facen el que vulguen i que a nosaltres ens deixen en pau. Al meu país serien il.legalitzats. Nosaltres no som d’eixe món.

Amb aquest article encetem una proposta de participació als nostres lectors, volem encetar un llibre titolat: “Nosaltres no som d’eixe món: cent raons de pes per no ser espanyol”. I amb la contraportada: “Els valencians no som espanyols”.

Podràs enviar per correu electronic a la pàgina WEB, les teues raons de pes i tocar el tema que vulgues: econòmic, polític, històric…, el que tries convinent.

El màxim serà de deu renglons, nosaltres ens reservem el dret de fer resums o integrar altres amb la mateixa idea, intentarem millorar si fa falta les bones idees.

Al final es podrà editar i baixar en PDF, i el podrem regalar als nostres amics. També prendrem en consideració les observacions o propostes que ens podràs fer.

La cruïlla valenciana: desertors i exèrcit valencià

9 jul.

La sentència de l’estatut al Principat, marcarà ja pel temps un futur pels valencians. Si quelcom es desprén una lliçó, una realitat, i un futur, no és altre que el fracàs dels estatuts d’autonomia i la via federalista.

És evident que qui vulga continuar en un procés ja mort pot fer-ho, no es altra que la via morta on l’espanyolisme amb totes les seues percepcions i games (d’autonomisme o federalisme) acaben amb Espanya. No podem canviar d’un dia per a l’altre la consciència dels valencians cap a la defensa de la terra, la consciència com a poble, doncs el vot és majoritàriament espanyolista.

Sols és un moment en què ens podem adreçar als més conscients, doncs mal farem si també tots no remen en la mateixa direcció: tant de forma conscient com inconscient. El vot útil per als valencians és inútil, els partits grans no tenen cap projecte com a poble valencià. No solament es tirar el vot, també, s’agredix la llibertat dels valencians.

Cal plantejar-nos si som o no som, i si no som, sols cal continuar les vies mortes, cap a enlloc. Cal ser realistes, a l’estat espanyol sols hi volen una nació, una única Espanya. Parlar dels interessos econòmics, socials i polítics per als valencians i traduir-los al sistema de partits valencians de majoritaris o minoritaris, és un insult i una falta d’honestedat repugnant (aclaparadora). Els majoritaris han fet fallida.

El camí majoritari no va a enlloc, tot el contrari, i falta que el camí minoritari encete diàleg i ponts entre ells. Amb espanya no hi ha futur, sols si volem ser espanyols. Pobres d’aquells esquerrans i valencianistes que amb idees autonomistes o federalistes no s’adonen que l’única forma de ser valencians es tallar el cordó umbilical. Espanya no pot parir res més que espanyols. La pomera només dóna que pomes. I Espanya, llimes agres (espanyoles).

Altra reflexió a tindre en compte és la realitat que patim, el nostre procés no hi és el del Principat, portem més de trenta anys de retràs (per ser optimistes), però no malbaratem el nostre camí a seguir, el nostre full de ruta, amb l’experiència que ens ha donat la sentència del constitucional ara, i el més probable futur, amb un PP majoritari.

Votar en clau bipartidista per als valencians, no sols ha estat un fracàs, trenta anys d’experiència ho corroboren. Si no que també podem dir que ha estat l’altra pota junt a l’antivalencianisme (blaverisme), que ha fet possible l’actual desfeta del poble valencià.

L’exèrcit del poble valencià, reduït, pobre de recursos i amb tot en contra, ara té experiència, el valor que sempre tots recordarem ara, perquè ja ningú enganya ningú. Ara podem dir clarament als “espies”, els “infiltrats”, als “suplantadors” que no eren “blaveros”, si no antivalencians. Com també dir als “progres”, als del vot “útil”, si eixe era el camí, si per això “desertaren”, per seguir no sols un camí autonomista fracassat, sinÓ també preguntar-los quin dels dos estatuts d’agressió als valencians acceptats pel PP els feia diferents del propi PP o la més ridícula de les excuses: és que així parem al PP!. Fins i tot s’han passat trenta anys de democràcia, no donant cap vot als valencians, sempre als espanyols, encara que “comprenen” als “valencians”.

Al front (Guadalajara) de l’exèrcit espanyol, el del genocida Franco, un militar Nazi es queixà a un general Italià, que molts soldats italians amb el fragor de la batalla desertaven. Al que el militar italià li contestà: tranquil, el soldat que deserta serveix per altra batalla.

Com votants bipartidistes ja no teniu crèdit, malnaixcuda experiència de trenta anys!. Això sí, encara esteu a temps de deixar de ser uns “desertors”. I començar altra batalla.

III l’independentisme: eixir de l’armari

15 maig

 

En tota societat, tota idea per a imposar-se necessita una divulgació i moltes vegades sent una bona idea mor, Igualment passa en tot missatge polític, cultural o social. Però també altres factors influeixen en el seu fracàs: interessos econòmics, premsa, o el missatge en si… Nosaltres pensem que l’independentisme té un marc guanyador, un marc fàcil de debat . Sabem que tota idea, si se sap explicar i emmarcar, compta de partida en una acceptació o almenys respecte.

Una persona sols té por d’explicar el seu pensament racional, si pensa que no té arguments fàcils d’entendre i d’explicar, per por a ser rebutjat. La gent tendeix a estar amb les majories polítiques, i els agrada participar de les idees majoritàries, és una forma més de ser acceptat socialment. I fins i tot busca als “seus” per parlar i refermar-se.

Quan una persona es troba amb idees i bona argumentació, té prou per sentir-se bé amb si mateix i difondre el seu pensament. El marc de debat de la independència és la llibertat, llibertat com a poble, amb capacitat de decisió.

Dir amb orgull: “soc independentista”, es fonamental. És a dir: aspire al màxim de llibertat, desitge el màxim de sobiranisme, ho vull tot, i vull construir el meu futur: I això no es cap crim. Expressar un concepte de llibertat és fàcil, doncs sempre el teu interlocutor es trobarà malament, si ell desitja el contrari: més dependència menys llibertat. Sap que està demanant menys, i ell es menys valencià, i se sent malament, doncs es difícil anar contra la llibertat dels valencians (evidentment si se sent valencià) Sempre pots contestar: tu que vols per a mi?:, una pedania, una regió, una autonomia?

Fins i tot, l’independentisme es bota la qüestió nacional, i es pot dir: “Sóc independentista, no nacionalista”. Amb independència (nació propia) no fa falta ser nacionalista, en concret nacionalista d’agressió, de dominació sobre altres nacions. Sols cal tindre un sentiment de pertenença, d’estima pel teu poble: en concret de “patriota”. Sols eres un “patriota” de defensa. I com valencià, radicalment diferent al nacionalista espanyol (de dominació).

També diguem que té un marc guanyador, perquè no comparteix el marc del debat i és fàcil d’explicar. Amb l’autonomisme això no passa, i el debat passa per ser més o menys autonomista (entre nacionalistes espanyols i valencians). En el marc de debat autonomista, vorem com els líders dels partits valencians i esquerrans, referint-se al PP i PSOE usen les paraules: centralistes o… En el fons de la qüestió, l’autonomisme es altra forma d’espanyolisme, de dependència i graus de submissió. No debades els líders autonomistes no usen mai la paraula “espanyolista” o “nacionalista espanyol”, doncs el seu missatge està adreçat a valencians de vot i sentiment: més valencians que espanyols, igual de valencians que espanyol, i més espanyols que valencians. Mai als únicament valencians.

Una vegada emmarcat el debat: independència=llibertat, l’altra part fonamental de tot discurs, és l’argumentació, que es extensa i a la que cal exposar l’argumentari més adequat i convincent. Desitjar la màxima llibertat no es un crim, ser independentista és un motiu d’orgull, i amb bons arguments, no hi ha por. Per això a nosaltres el que més ens agrada, es que a qualsevol lloc ens pregunten: eres independentista?. Eixa és la pregunta que més ens agrada.

II Marc del debat: l’espanyolisme

3 maig

 

A falta d’altres articles que tenim per publicar més teòrics, i per seguir les reflexions, no volem deixar passar qüestions que son tan simples com importants i que fins i tot, el valencianisme progressista no te clares. Són qüestións fonamentalsper a tot discurs polític, que tot el món empra i que nosaltres obviem.

Per pura aplicació del “materialisme dialèctic o històric”, tota ideologia comporta una altra contrària: esquerra-dreta, feminisme-masclisme….Però sembla que amb la qüestió nacional dels valencians la contradicció primera és inexistent: valencianisme-espanyolisme. En una gran part de la nostra bibliografia valenciana, el “nacionalisme espanyol” està especificat de diverses formes que eviten nombrar-lo pel seu nnom: “forces centralistes”, “castellans”, “Madrid”, “el centralisme”…Sembla ser, que el nacionalisme espanyol no existeix contraposat al nacionalisme valencià. Podrem escoltar “els valencianistes o catalanistes”, i difícilment la paraula que defineix la ideologia opressora i dominant, és rarament nombrada: “espanyolisme o nacionalisme espanyol”.

Al contrari, la paraula esquerra i dreta, contraposades, venen donades en tota conversació com antagòniques i definidores de dos clars conceptes en lluita ideològica permanent. Per posar un exemple, a la societat basca, el primer que pregunten és si eres basquista o espanyolista, i la segona pregunta, si eres de dretes o esquerres.

Seria magnífic que a nosaltres els “valencianistes” mai ens nombraren com adjectiu d’atac. Ens podem imaginar si mai atacarem a la “dreta”, com ideologia?, és impossible. Al contrari, el discurs nacional sembla no tenir un enemic definit, una contradicció ideològica. Com si tots forem espanyols . Es evident que tot espanyolista és troba sense cap oposició a la nostra societat, i evidentment, mai entra en conflicte o contradicció, amb el seu posicionament ideològic nacional. Tot com si no hi es una contradicció nacional, tanmateix, així tampoc hi ha un debat, doncs no existeix un discurs polític clar.

Els neocons als EUA es gasten milions de dòlars emmarcant les idees amb la finalitat de, amb poques paraules, definir una concepció ampla d’un missatge, en crear els seus marcs de debat. Ací la dreta feixista com un dels seus exemples més reeixits va presentar el: “agua para todos”… Si imaginàrem el futur d’una societat valenciana, on per posar un exemple, a l’eixir del treball, al carrer, al bar, a certes associacions… escoltarem frases com:..és que els espanyolistes…,… si, els nacionalistes espanyols sempre…,tu votes partits espanyols?. Aquestes ximples manifestacions demostren un marc de debat, unes contradiccions i fins i tot quines son les idees dominants i quins son els partits majoritaris.

Una vegada acceptat i emmarcat el nom o adjectiu “espanyolista”, al mateix moment estàs imposant un marc de debat, i si no és rebutjat a l’inici de la conversa, ja comences a guanyar .Si es tracta de discutir ideològicament, que és la qüestió, de crear un marc de debat, nosaltres fins ara no hem llegit llibres on: “forces centralistes”, “madrid”, “castellans” o “centralisme”, siguen una ideologia, més bé referents geogràfics.

Resulta patètic per la nostra banda, no dir les coses pel seu nom, quan ells, els nacionalistes espanyols ho tenen clar, no sols usen el terme nacionalista per atacar-nos, a més a més l’han criminalitzat. Ells clarament tenen ideologia. És molt senzill, defineix-ho com : espanyolisme o nacionalisme espanyol.

Reflexions nacionals: idees i partits

22 abr.

Si haguérem d’analitzar a grans trets la qüestió nacional valenciana, passant de puntetes per damunt d’una amplíssima bibliografia nacional i atenent als grans debats provocats, podríem arribar a conclusions importants. D’això tracta aquesta pàgina, d’analitzar des d’una perspectiva global, atenent els marcs importants del debat, per facilitar un nou discurs, qüestions bàsiques de tota teoria política.

D’una amplíssima bibliografia de llibres i articles anem a destacar alguns importants per la seva diversitat, que hem tornat a rellegir: “Pancatalanismo entre valencianos”, “Nosaltres els valencians”, “Document 88”, “De impura natione”, “És molt senzill: diguem-li Catalunya”…. a més d’una densa biblioteca d’articles.

Aquest conjunt de llibres, amb les seves diverses maneres d’entendre el valencianisme, han tingut una plasmació política, en un conjunt de partits que han interpretat de forma diferent la qüestió nacional: PNPV, UDPV, URV, Unió Valenciana, Coalició valenciana, UPV-Bloc, Partit Valencià Nacionalista, Esquerra Nacionalista Valenciana, Esquerra Republicana, PSAN… i altres minoritaris.

Els valencians han disposat d’un llarg conjunt de partits valencians on triar una opció, no queda res per inventar, no podem dir que falten opcions, o l’opció “autèntica”, “la verdadera” que hauria guanyat. No ha estat una qüestió d’oferta.

Suposadament alguna més encertada que les demés, podria haver-hi triomfat, però no ha estat així. Entenent per triomfar, aquella que entra al Parlament Valencià (sense pactes o coalicions) i es manté pel temps. Unió Valenciana aconseguí entrar i ara és una ultraminoria. Podríem fer-nos una pregunta: som els valencians diferents a les altres nacions de l’Estat Espanyol (qüestió de demanda), on hi ha partits nacionalistes forts?.

Producte de molts fracassos, la incertesa i el dubte, s’han instal.lat en el conjunt del valencianisme progressista, unes actituds conservadores i reaccionaries que vistes pel temps han fracassat. Actituds venien a dir: “quan més fàcil fem d’entendre el valencianisme més ens votaran. Baixem el llistó nacional, i quan més concessions fem a la “realitat”, més a prop estarem del poble valencià”.

La crua realitat més pròxima, on és manifesta de forma ideològica el vot del valencianisme polític, són les passades eleccions europees (2009): Unió Valenciana (regionalisme): 4.000 vots, Bloc (autonomisme): 18.000 vots, ERPV (independentisme): 10.000 vots. Honradament : fa vint anys qui haguera pogut encertar aquest resultat?. Haurem de tornar a llegir tota la nostra densa bibliografia nacional?.

Queda clar que han estat molts els factors que han determinat el poc èxit electoral del valencianisme, i que interessadament moltes teories, en part no eren correctes, sinó partidistes. Atenent als resultats del regionalisme (4.000 vots ) i de l’independentisme( 10.000 vots), escoltar el que escoltem de molts valencianistes, es una broma de mal gust. Doncs al “manual conservador valencià” les frases com: “Això no ho entenen els valencians”,”Amb eixe nacionalisme no hi ha res a fer”,” Hi ha que ser realistes”, o “Ací sols cap un únic partit nacionalista o idea nacionalista”… .Tot acaba per fer-ho més fàcil imitant; al regionalisme?. I acabant al PP?.

I ara per últim la pregunta del milió: quin és el valencianisme que poden entendre els valencians, l’encertat, i el correcte?. Amb la realitat dels resultats , cap. Per tant, deurem almenys encetar un nou discurs , un poc més clarificador, al que anirem dedicant temps, i un espai en aquesta pàgina web.

Nosaltres els valencians, els nostres valors i el partit podrit

24 nov.

És preocupant que diverses enquestes parlen de la majoria absoluta del PP, i és evident que quelcom passa en la societat valenciana. Els valencians sempre hem tingut una forma de ser, d’actuar i sentir, però fa temps que els nostres valors han canviat per una part important del poble valencià.

Érem coneguts històricament per ser un poble obert , que rebia de bon grat a tots els estrangers. Producte de ser un poble mediterrani, que ens obria als forasters, sempre en contacte amb aquestos, amb les seves formes de vida diferents.

Érem un poble d’emigrants, el franquisme ens obligava, i amb contracte o no, sortiem a l’estranger per guanyar diners i poder fer-nos la llar familiar. Fins I tot molts, després de la guerra civil i sense documentació van ser acollits en molts països.

Ara som diferents; al passar per un bar, al parlar amb coneguts, sols escoltar a la gent, als familiars i amics, ens trobem amb fortes dosis de racisme i xenofòbia. En milers de frases que escoltem, comprovem com hi ha un odi, menyspreu, i temor cap a l’emigrant. Fa olor a podrit, i algú, sempre els mateixos, de la mateixa ideologia, del mateix pensar, del mateix partit, fan eixa política que li dona molt de rèdit electoral. Política conscient disenyada a tal fi, i és de veres: ens han podrit.

Els valencians érem,és diu, un poble alegre . Ara sols falta passar una mirada per comprovar les discussions polítiques, fins i tot familiars, pròpies d’una societat crispada, reaccionària i poc dialogant. I també un partit crispador, extremista i feixista, ens ha portat a un lloc on fa olor a podrit.

Érem un poble progressista , obert a la resta de l’Estat i solidari amb les altres nacionalitats. Ara odiem, ara arrepleguem signatures contra els altres, els nostres veins, els que volen el mateix que nosaltres: els catalans amb el seu estatut, i els aragonesos el seu riu.

Ens imaginem als catalans arreplegant signatures contra nosaltres?, contra el nostre estatut d’autonomia?.S’imaginem als aragonesos volent emportar-se l’aigua del Xúquer?.

Nosaltres els valencians de bo, no. I sempre els mateixos, els de sempre, ens enfronten a la resta de pobles, veins i amics. Com ens veuran els altres?. És evident que quelcom fa olor a podrit.

Erem un poble de PAU , gent de pau, que històricament mai haviem buscat conflictes, però una guerra insensata, criminal, genocida i il·legal, ens enfronta entre valencians: la guerra d’Iraq. I sols uns, els mateixos, amb mentides i sense cap escrúpol la defensaren. I sense cap sentiment cap a sis-cents mil humans morts, sense cap remordiment, i jurant i perjurant l’existència d’armes de destrucció massiva amb fortes discussions recolzaren la gran matança, com sempre els de sempre, aquells que sols amb una ment podrida, podien fer que tot fera olor a podriment. Això si, amb:”càntics d’amor i himnes de pau”.

Els valencians erem i som un poble honrat , al llibre “La construcció d’una ciutat”, es compta com la burgesia i la societat valenciana, es muntava al voltant de l’individu que se separava de la família, i amb treball i honradesa feia un duro i una hisenda. Aquest era admirat per tots: “fulano ha fincat, es molt treballador!”. Ara l’admiració és altra al jovent, a la societat es diu: “mira quin “cotxe” porta, que prompte s’ha fet ric!” (especulació, corrupció i explotació). I és que prompte ningú no és fa ric, però tots sabem com es podem fer. Amb eixos valors i aspiracions, és evident que quelcom fa olor a podrit.

Els valencians ens dotem d’unes institucions propies: la Generalitat Valenciana, i una “constitució”: l’estatut, que ens permet organitzar els nostres recursos econòmics, la nostra sanitat, educació, serveis socials, infraestructures… El millor de les nostres institucions, han estat ocupades per uns senyors, un implicat en el cas “Naseiro”, i l’altre en la trama “Gürtel”, xarxes de corrupció que ens dona a conèixer a l’Estat i al món com un poble corrupte. Embrutant, desprestigant i corrompent les nostres institucions, els de sempre ens agredeixen, podrint la societat, convertint-la en un “cau” de corrupció.

Però com una Poma Podrida, cucada i poques setmanes de vida, té els dies comptats, i prompte o tard caurà. Nosaltres els valencians sabem distingir. Som els valencians, els de sempre, oberts, riallers, progressistes, homes de pau i honrats, els altres, i com en tota societat, la Poma Podrida, el Partit Podrit.

%d bloggers like this: